Quan Barack Hussein Obama guanyà les eleccions presidencials en 2008 el món sancer esclatà d’alegria. En un país com Estats Units, a on la població afroamericana va patir l’esclavitut i la segregació, tenia molt de simbòlic que un negre arribara a la Casa Blanca. Be, en realitat un mulato, perque la mare de Barack era blanca. Siga com siga, molta gent el va vore com el nou John F. Kennedy o el nou Abraham Lincoln. Des del primer moment yo vaig tindre moltes suspicàcies perque sempre desconfie dels polítics que van de messies per la vida.
El temps m’ha donat la raó. Obama és el Premi Nobel de la Pau que li ha declarat la guerra a sèt països (Afganistan, Yemen, Iraq, Paquistan, Somàlia, Líbia, Síria). Va prometre tancar Guantànamo pero ha guantanamisat tot Estats Units en aprovar la Llei d’Autorisacio de Defensa Nacional, la qual sembla treta del programa electoral de Benito Mussolini. Segons esta llei qualsevol que siga sospitós de terrorisme pot ser detingut indefinidament i torturat sense dret a juí ni a advocat ni a habeas corpus i sense necessitat de que hi haja proves en la seua contra.
Les lleis PIPA i SOPA -en l’excusa de protegir els drets d’autor-, i la llei CISPA -en l’excusa de la seguritat nacional- pretenen espiar als ciutadans sense resolució judicial. Gràcies a Julian Assange, Bradley Manning i Eric Snowden hem descobert que vivim en un estat policial i orwellià que mos vigila 24 hores al dia i que recorda al Gran Germà de 1984. Finalment, el Tractat Transatlàntic per al Começ i l’Inversió (TTIP) perseguix que els parlaments nacionals no tinguen sobirania, que governen les multinacionals i la justícia siga impartida per tribunals privats.
El negre de la Casa Blanca, el Premi Nobel de la Guerra, el llop en pell corder, el dimoni en caraceta. “El primer president negre”, dien. Per als qui creem en l’igualtat de les persones, això és tan rellevant com el primer president apanollat o el primer d’ulls verts. Quan toca votar, cal votar idees, no anècdotes. I sobretot, cal desconfiar d’eixos candidats que són presentats com a messies abans de temps. Al cap i a la fi, el Messies ya va vindre fa dosmil anys i Ell tenia molt clar que el món no podria canviar fins que les persones tingueren l’amor de Deu dins dels seus cors.
