Clik here to view.
La lliteratura africana està d’enhorabona. En el moment d’escriure estes llínies ya són cinc els Nobel de lliteratura africans. El nigerià Wole Soyinka fon el primer (1986); el seguiren l’egipci Naguib Mahfuz (1988); la surafricana Nadine Gordimer -primera dòna- (1991); el surafricà J.M. Coetzee (2003) i finalment el sorprenent tanzà Abdulrazak Gurnah (2021). La cosa no acaba ahí perque la nòmina de premiats no para d’aumentar: el noveliste senegalés Mohamed Mbougar Sar ha guanyat el Goncourt este mateix 2021; i l’escritora Paulina Chiziane el Camoes, també l’any passat. I no contem com africans a autors com ara el francés Albert Camus (naixcut en Argèlia); l’anglesa Doris Lessing (criada en Zimbabue) o l’espanyol Benito Pérez Galdós (natural de Canàries).
¿Pero qué és la lliteratura africana? ¿L’escrita per autors africans? ¿La que versa sobre Àfrica? La realitat és molt més complexa perque lo primer de tot que cal tindre en conte és que Àfrica no és un país sino un continent extremadament divers i això es reflexa en els seus escrits. De fet, hi ha un corrent que defén que només es pot considerar lliteratura africana pròpiament dita aquella que està escrita en llengües africanes. Els dos autors més destacats serien Ngũgĩ wa Thiongo’o -el García Márquez africà- qui va fer El bruix del corp, redactat originalment en kikuyu, i el senegalés Boubacar Boris Diop, qui va publicar El llibre dels secrets en wolof. Destaquen també Grace Ogot (escriu en luo), Richard Ali (en lingala), Glaydah Namukasa (luganda) o Mohamed Yunus Rafiq (kiswahili).
El segon corrent és el d’autors que usen les llengües colonials (anglés, francés, portugués, castellà) sense que per això consideren estar fent una lliteratura pseudoafricana. Inclouriem també ací a l’àrap, profundament arrelat en el Magreb pero d’indubtable orige asiàtic. Ací l’autor més destacat és el nigerià Chinua Achebe, famós per la seua novela Tot es desmorona, i la més coneguda en Occident és la també nigeriana Chimamanda Adichie (Americanah). Pero hi ha moltíssims més: Léopold Senghor (Obra poètica); Aminata Sow Fall (La folga dels mendicants); Mariama Bâ (La meua carta més llarga); Mia Couto (Terra sonàmbula); Ahmadou Kourouma (Alà no està obligat); Théo Ananissoh (Un reptil per habitant) o Tade Thompson (Rosalera).
En Àfrica es cuina un boom lliterari que prendrà el relleu del boom d’Amèrica Llatina en el sigle XX i que mos donà autors de la talla de Gabriel García Márquez, Juan Rulfo, Mario Vargas Llosa, Jorge Luis Borges, Julio Cortázar, Miguel Ángel Asturias, Carlos Fuentes… No és aventurat parlar de boom africà o vaticinar que el sigle XXI serà el gran sigle de les lletres africanes. ¿Per qué? Primer, perque Àfrica espera una autèntica explosió demogràfica (4.500 millons d’habitants per a 2100) que multiplicarà el número d’autors, llectors i editorials. Segon, perque és un lloc màgic i fascinant, una mina d’històries semblant a les antigues mines d’or. I tercer, perque encara és un continent jove que busca trencar en el passat colonial, relatar la seua història i trobar el seu lloc en el món.
